Los valores
Érase una vez una clase que jugaba al juego de los Tótems, cuando sacaban un tótem todos tenían el mismo valor durante dos semanas.
Las primeras dos semanas les tocó la paciencia, que trata de saber esperar y no alterarse mucho, entonces aprendieron a no gritar y a saber esperar.
Luego las dos siguientes les tocó la constancia, estas dos semanas se hicieron muy largas, porque el reto era que si todos los de la clase eran constantes en estudiar y atender en clase, estarían una semana entera haciendo plástica y sin deberes. Así continuaron con el juego, de dos en dos semanas, esta vez, con los valores del perdón y la sinceridad.
Entonces el último día, un niño de la clase que se llamaba Óscar, la fastidió, porque le pegó a un niño, reconoció su error para que toda la clase no cargase con su culpa. Así que la profesora dijo que por reconocerlo, los iba a perdonar. Como fue el último día de la semana para hacer plástica, no iba a mandar deberes.
Gracias al juego de los Tótems, se convirtió en una clase respetuosa. Tuvo tanta repercusión que se fue extendiendo a otros colegios y de está forma tan divertida se transmitieron los valores necesarios para una sociedad mejor.
Autor: ÓIM
SOLIDARITAT
Hi havia una vegada en Etiòpia uns xiquets que no tenien diners, menjar ni aigua, no tenien escoles i per agafar aigua havien de recórrer molts de kilòmetres a peu. Ells eren xiquets molts bons i amables.
Aleshores unes xiquetes de Xirivella, del col·legi Miguel de Cervantes, van escoltar que hi havia un grup de xiquets i xiquetes a Etiòpia que no tenien menjar, escoles… i si volien aigua necessitaven anar a molt lluny a buscar-la, i ja eren moltes coses, aleshores elles van
anar a Etiòpia i van fer una campanya solidaria que s’anomenava Ireneiana, per que eixes dues xiquetes s’anomenaven Irene i Ana; elles van fer unes regles que eren: si volies que tingueren aigua durant un mes a l’escola donaves 4 euros; si volies que tingueren aigua
durant dos mesos donaves 8 euros… i així, si volies que tingueren durant un mes menjar a l’escola donaves 7 euros, si foren 2 mesos donaves 14 euros, si volies que feren millores a un col·legi donaves 17 euros.
Van aconseguir fer la campanya, però van tardar un any, eixes xiquetes van aportar molt, encara que elles tenien 10 i 11 anys.
Després d’eixe anyet de construcció, organització…van repartir per tot el món publicitat, també van fer que moltes escoles feren carreres, que aportaren diners, aigua, menjars, rajoles…la veritat que van fer moltes coses, va ser espectacular van aconseguir que molta
gent ajudara, inclòs moltes escoles com la seua que van fer carreres, excursions, mercadets…inclòs van adoptar a xiquets d’Etiòpia molta gent del seu poble.
Sabeu com s’ho van agrair els xiquets d’Etiòpia? Vos l’anem a dir. Amb festes, amb molta gent, amb pastissos fets per ells amb besets, abraçades de tot i van viatjar a Etiòpia per estar amb ells.
Hi havien dos xiquets, que es deien Madou i Charlie, que tenien 5 anys eren xiquets amb moltes necessitats però amb la seua ajuda pogueren anar a l’escola.
Vosaltres sou solidaris?
No és tan difícil
Gràcies
Autores: A.Mª M. i I.S.D.
LA CREATIVITAT I LA CONSTÀNCIA
Hi havia una vegada, una xiqueta molt bonica i creativa, anomenada Elsa. La seua passió era dibuixar i pintar. Elsa s’havia apuntat a un concurs de dibuix. La mestra va explicar les normes i els va dir:
-Al millor dibuix li donaran un premi de 1.000 euros.
A la xiqueta també li agradava molt viatjar. Aleshores, el premi se’l gastaria per anar a Paris amb la seua família.
Quan va començar a dibuixar, es va posar molt nerviosa. Totes les vesprades es posava a dibuixar un poc. Va presentar el dibuix que més bé li va eixir. Se’l va donar a la seua mestra de pintura Emma. Emma li va dir que el dibuix estava molt bé. El van seleccionar. Hauria d’esperar quatre setmanes per a saber qui havia guanyat. Quan van passar les quatre setmanes li van comunicar que l’havien seleccionat. Estava molt contenta, quan van arribar a casa els seus pares la van felicitar i li digueren que mai es rendira.
Va estar molts dies per preparar el concurs, estava molt nerviosa però la mare sempre li deia:
– No et rendisques mai, has de ser constant.
Quan va a arribar al concurs de dibuix va fer un que tot el món es va quedar bocabadat. Van parlar el director i Emma amb la seua mare i li van dir que era una xiqueta molt creativa i també molt positiva.
Quan van arribar a Paris, Elsa va proposar als seus pares que se’n podien anar a un restaurant i després anar a la torre Eiffel, aleshores els pares li van dir q si. El restaurant era molt elegant i molt bonic, els pares se’n van quedar amb la boca oberta perquè era molt bonic .
Desprès van arribar a un carrer amb molta gent que hi havien moltes tendes molt boniques. Els pares de Elsa van quedar orgullosos de haver-li fet cas a la seua filla Elsa.
-Gràcies Elsa. T’han fet un regal preciós com a recompensa pel teu esforç i has volgut compartir aquest dia tan bonic amb la teua mare i amb mi.-
Li van regalar unes pintures, uns llenços i moltes coses per a dibuixar. Elsa era molt feliç dibuixant i compartint la seua creativitat amb el seu voltant.
Fi
Autora: RLO
EL JOC EN EQUIP
Hi havia una vegada un equip que es deia Real Madrid que no jugava en equip i tampoc sabia jugar, eren molt pobres, no la passaven, no tenien confiança ni ganes i perdia tots els partits. Però en un partit que es concentraven era el minut 10, el Madrid va fer una jugada on tots van tocar la pilota i marcaren el primer gol, no va durar tant fins que va marcar el contrincant en el minut 13, però en el minut 70 va tornar a marcar el Madrid i en el 90 va marcar una altra vegada el contrincant.
Van empatar i aleshores van haver de llançar els penals i van fallar els dos equips els 4 penals i l’últim va marcar el Madrid, sols quedava l’altre equip i el tir va ser parat pel porter i va guanyar el primer partit de tots els partits que havien jugat, que eren molts, es notà que havien jugat amb alegria i en equip.
Va arribar un torneig de pretemporada i van jugar els octaus de final y van guanyar 2-‐0, van jugar quarts de final i en el minut 92 va marcar l’altre equip, estaven perduts!!
Fins que el Madrid en el minut 94 van anar a penals. Van marcar 3 gols cada equip, el quart penal el va marcar el Madrid però l’altre equip no va marcar i van guanyar. El Madrid anava a semis!! Les semifinals van ser molt dures perquè només va marcar l’altre equip en els minuts 50 i 70, però Larry va marcar un “hat trick” en els 75, 80 i 85 i van passar a la final Va arribar la final.
Estaven en el camp d’Old Trafford, anaven a jugar contra el Barcelona, era un partit molt renyit. Començà el partit, passaven els minuts i no marcaven. La primera part 0-‐0 al marcador. En el minut 87 marcà Hugo, un bon jugador del Barcelona. Els marcadors estaven 1-‐0, quan en el minut 90 va Sergi i marcà. Tot l’estadi cridà emocionat. Sergi era un jugador molt bo que duia 38 gols, sempre es fixava en els seus companys passant-‐ los la pilota. Acabà el partit a penals.
El primer penal el marcà Hugo, després Sergi i continua Leo que va fallar, faltava per llançar Ian, si marcava guanyaven el torneig. Gol!! Gol!! Tot l’estadi animant al Madrid campió del torneig. CAMPIONS!!!!!! Quan va acabar el partit els jugadors dels dos equips es van felicitar pel torneig que havien fet.
Autors: AAV , MCA i PMG
EL OTRO LADO DE LA VIDA
Érase una vez dos hermanos que iban juntos a la escuela. Timy, el hermano mayor, estaba en una racha en lo que todo le salía mal. Por otra parte, Willy, el hermano pequeño, veía el mundo más alegre porque era optimista.
Llegó, el momento, del primer día del cole, Timy pisó un charco antes de entrar y fue al cole todo manchado y se rieron todos de él, la profesora dijo que no estaba bien reírse del mal de los demás.
Después salieron al patio y Willy se le acercó diciéndole:
-¡Oye hermano, qué suerte que mamá te haya llevado a cambiarte el pantalón! Así has perdido más tiempo de clase.
– Suerte, suerte, ¿tú lo crees?- dijo Timy muy enfadado.-¿Qué me hayan humillado delante de toda la clase es suerte? Su hermano le miró con cara de tristeza y le dijo:
-Deberías tomarte las cosas de otra manera, si no, no serás feliz.
Cuando llegaron a casa se fueron al parque a jugar a fútbol, pero a Timy se le escapó el balón y se le pinchó. Se enfadó y se fue a casa llorando. Su madre estaba preocupada porque no le decía lo que pasaba.
Willy le dijo a Timy:
-¡Ala! Te van comprar el balón oficial de la selección española.
Al día siguiente:
La profesora habló con Timy sobre si quería ayudar en un proyecto de educación física.
-Así eres el primero en probarlo.
-¿Y si me hago daño?- dijo Timy un poco asustado.
-Míralo por el lado positivo, tienes el honor de probarlo antes que nadie.- le explicó la profesora.
-Bueno, lo intentaré.
Al día siguiente Timy tenía un examen de correr y se cayó, se dobló el tobillo y se lo rompió.
-¡Ayyy! me he hecho daño.- dijo Timy llorando.
Entonces… pensó las palabras de la profe Irene: » Se positivo y míralo por el lado bueno »
-¡Al menos no tengo que correr 25 minutos- dijo un poco aliviado, aunque con dolor en su tobillo.
Luego, Irene fue para ver si estaba bien.
-No pasa nada profesora, estoy bien, pero no podré hacer el proyecto de educación física, por el tobillo.
-Tranquilo Timy, me sobra con que tú estés bien.
Desde entonces, Timy es más positivo a la hora de hacer las cosas. Y con la ayuda de su hermano y la profesora, Timy puede ver el otro lado de la vida.
FIN
Autores: LRCC y RGJ
LA AMISTAD
Sara era una niña de seis años, que estaba muy triste porque se le acababan las vacaciones y tenía que ir a un nuevo colegio, ya que a su padre lo habían trasladado a otra ciudad por trabajo.
Ella no quería cambiar de ciudad, porque perdía a sus amigos y pronto sería su cumpleaños y no podría celebrarlo con nadie y ya nada sería lo mismo, pero no quería que sus padres notaran que estaba triste para no fastidiarles lo contentos que estaban arreglando la nueva casa.
Al llegar a clase la maestra los puso en grupos de seis, enseguida se llevó muy bien con los compañeros que se sentaron en su mismo grupo.
Llegó el día de su cumpleaños y sus papás le habían preparado una fiesta a la que habían ido sus antiguos amigos y los nuevos.
Sara estaba muy feliz.
Y se dio cuenta que seguía teniendo los amigos de siempre y había conseguido otros nuevos con los que compartir su vida.
Autora: LMT
La bruixeta Pepita i la seua festa
Hi havia una vegada una bruixeta anomenada Pepita que vivia a Torreblanca, ella estava trista perquè havia perdut la seua vareta.
Els seus amics del pati li preguntaven que perquè estava trista, i ella no ho volia dir, per por a que es burlaren.
Els seus amics li van insistir i ella a la fi els va dir. Ells l’ajudaren a buscar la vareta que estava sota una taula blava.
La bruixeta estava molt contenta per haver trobat la seua vareta.
Per celebrar que els seus amics l’havien ajudat a trobar la vareta es van anar tots junts al parc amb les seues mares i berenaren uns deliciosos entrepans de cacau amb suc de fruita, que els havia fet Juana, la mare de Pepita.
Més tard no volien que finalitzara la festa, aleshores la mare de Pepita els va convidar a dormir a la seua casa. Ells se’l van passar molt bé.
Autor: ÓIM
